L'any del directe

El 2008 pot ser l'any de la normalització de la música en directe

Per al 2008 es preveu que la renovació de la llei del joc i l’espectacle i la nova normativa de l’Ajuntament de Barcelona potenciïn la música en viu a Catalunya


Diuen que la discoteca la va inventar un empresari espavilat per estalviar-se el cost de l’orquestra. Però a pesar de la set de negoci, dels avenços tecnològics i de l’evolució social, la música en viu continua sent una expressió cultural de primera magnitud. Com el cotó fluix del majordom, les xifres no enganyen quan apunten que any rere any a Catalunya creix el nombre de concerts que s’organitzen, que puja la contractació artística, s’obren noves sales que vigoritzen el sector, augmenten els ingressos i l’audiència, proliferen els festivals i es multipliquen els circuits. I tot això malgrat que segueixen en vigor una llei obsoleta i unes normatives que perjudiquen tots aquells que aposten per donar vida als escenaris.

Tal com està el panorama a hores d’ara, no és gens fàcil programar música en viu. Per aquells misteris de la política, la llei del 15 de juliol del 1990 posa les coses més fàcils a tots aquells locals que opten per oferir música enllaunada. I, evidentment, això es contradiu amb les intencions dels gestors culturals de potenciar la música en directe. Per sort, la direcció general del Joc i l’Espectacle ha redactat l’esborrany d’una nova llei, que va ser presentat el passat mes d’abril pel conseller Joan Saura, en el qual no només es modifica la nomenclatura passada de moda, sinó que, a partir dels “principis de convivència, seguretat, qualitat i sostenibilitat, es fonamenta en els drets de les persones i reconeix per primer cop de forma explícita els artistes”, segons diu la nota de premsa feta pública aleshores.

“Lentitud burocràtica”
Per aquest motiu, i per la nova normativa que l’Ajuntament de Barcelona té previst aprovar aquest mateix mes de gener, es pot suposar que el 2008 pot ser l’any de la normalització, encara que a l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc) no ho acaben de veure clar. “És molt important renovar aquesta llei”, comenta Carmen Zapata, gerent d’aquesta associació, que representa 53 locals del país, la meitat dels quals són a Barcelona. Zapata, que es desespera per la “lentitud burocràtica”, es planteja si veritablement existeix “la voluntat política de modificar”, entre altres coses, la consideració dels locals que programen música en viu com a “centres culturals i no com a centres d’oci”.

El cert és que, popularment, la música en viu està considerada la responsable del soroll nocturn, per molt que menys del 10% de les infraccions que es cometen es deuen a aquest motiu. El soroll al carrer és responsabilitat de les sales i les autoritats locals o els regidors de districte poden tancar-les si no es compleix la normativa, com va ser el cas del KGB a mitjans del 2007. A Barcelona es calcula que són al voltant de 190 els bars musicals que funcionen regularment.

“Vam encarregar un informe jurídic per veure què es podia fer en aquesta qüestió”, informa Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament. La pressió mediàtica i les reiterades protestes dels empresaris del sector davant la clausura de locals tan emblemàtics com La Paloma i el London van aconsellar cercar una solució al problema. La normativa que en aquests moments està en fase d’exposició pública –i contra la qual, curiosament, va votar ERC– preveu una partida de subvencions per condicionar les sales, “tant en qüestions tècniques com acústiques”, i la facilitat per atorgar “llicències de música en viu, sense necessitat de tenir les infraestructures que reclama la llei actual”, assegura Martí.

A aquesta finalitat s’hi destinarà una suma que volta el milió d’euros i, com aclareix el delegat de Cultura barceloní, “aquest gener es farà pública la convocatòria de subvencions”. Però això no és tot, sinó que Martí també cita la posada en funcionament d’un consorci semblant al que s’ha creat entorn de les sales de teatre, que estarà integrat per l’Ajuntament, el ministeri de Cultura i la Generalitat.

Circuit Català de Sales
Sense anar més lluny, aquest consorci regulador és una de les “cinc potes per potenciar la música en viu” en les quals treballa la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació. El secretari de Cultura, Eduard Voltas, ho explica així, i afegeix que els altres punts de mira de la seva política són, a grans trets, “el canvi de normativa dels festivals i les seves subvencions, en un format pel qual s’atorgaran punts; la recuperació del Circuit Català de Sales, que es va desfer a l’època Mieras; el Mercat de Música Viva de Vic com a centre neuràlgic, i la potenciació de les Cases de Música Popular”, amb la previsió que aquest any que tot just acaba de començar “puguin posar-se’n en funcionament un parell més, que s’afegiran a les ja existents de Salt, Mataró i l’Hospitalet”.

Voltas es mostra realista quan assegura que el consum està canviant, que “el centre del negoci passa del fonograma al directe”. En una societat que tecnològicament evoluciona en progressió geomètrica, és aclaridor donar un cop d’ull a les dades de l’Anuari de la música. A Catalunya, els últims quatre anys “les vendes de la indústria discogràfica han caigut una tercera part”, mentre que la presència de música als teatres municipals “ha crescut del 20% al 50% en els últims deu anys”. Si el futur del sector musical sembla estar en el directe, l’oportú és que les institucions treballin en aquest sentit. ¿Serà el 2008 un any clau per a la normalització? La perfecció no existeix, però les previsions indiquen que tot serà més fàcil.

Autor de l'article: J.M. Hernández Ripoll
avui.cat